1 de juliol

Bona matinada!

Sento molestar, però estava per aquí caçant un mosquit i al caure del sofà m'han entrat unes ganes terribles d'escriure una entrada al blog i vés per on he decidit parlar de tu. Que no! Que és mentida! Realment necessitava volia parlar amb tu i he buscat aquesta excusa tan patètica al yahoo respostes.

Abans de posar-me seriament a parlar de tot, vull que et quedi clar que faré tot el possible per a que aquesta sigui la teva última entrada. Crec que li estic donant massa importància a realment res i és millor passar pàgina que quedar-se al mig. Així que, després del dia de merda que m'espera avui recordan-te, seguiré endavant i tu només seràs una petita anècdota no digne de mencionar a ningú més.

Porto molt de temps volent parlar amb tu. No sé de què vull parlar amb tu, de fet, no estic ni segura de voler-ho fer. Tinc la sensació de que ets molt superior a mi (com a persona) i em fa cosa que algú tan insignificant com jo et pugi molestar.
Tinc una amiga que diu que hauria de parlar amb tu. I realment desitjo que ella tingui raó, però no puc. No vas acabar mai de donar la cara i no sé, tot ha estat tan extrany que no sé com actuar o com sentir-me. Ella diu que tot va acabar massa bruscament i que em faria molt de bé parlar amb tu per poder-ho tancar. Té massa raó, però no tinc el valor necessari.
Aquesta mateixa amiga avui (ahir) m'ha dit que li prometi que si et veig et parlaré, però no sé si seré suficient valenta... Suposo que si mai et veig m'espantaré, l'estòmac es farà petit i tremolaré... Però intentaré mirar-te i somriure't amb l'esperança de que em vegis, em saludis i parlem...

Que em deixes comentar-te les teves entrades anteriors per acabar de treure tot el que tinc a dins? Hahaha de fet, m'és igual el que diguis... T'ho escriuré igual, hahaha

• Impotència: impotència és el que vaig sentir en rebre aquell wa. El món i la felicitat que havia creat uns dies enrere, se'n van anar a la merda per un simple missatge. Un missatge que va arribar dos dies abans de trobar-nos... I jo ho vaig deixar còrrer, realment pensava que podíem arribar a ser...
• Sentiments: aquí tens resumit com em vaig sentir, què vas ser i què vau significar per a mi tu i aquell dia d'avui fa un any. Sé que no eres conscient de la meitat de les coses... Però millor va ser així.

Per no enrotllarme molt més, et donaré les gràcies per aquell 1 de juliol on per fi em vaig sentir especial per a algú, gràcies pels somriures, les parides, les experiències i les histories que em vas oferir i que vas compartir amb mi. 

Em penedeixo de no haver sigut més valenta, de no haver tingut el valor necessari per agafar-te de la mà quan el meu pit no em deixava respirar de les ganes que tenia de fer-ho, per no haver-te parlat més, per no haver-te abraçat com calia, per no haver-te acariciat quan tu ho feies, per no haver sigut capaç de deixar la timidesa a un costat i haver-te fet un petó...

Suposo que saps de sobres que et vas comportar bastant malament amb mi... I amb ella si es que realment al final hi havia un "ella". Tu pots dir que no, que jo sé que sí.
És massa demanar que tornem a parlar? Que tornem a compartir histories i somriures?
Vaig quedar penjada de la idea d'algú interessat per mi, de la idea de poder ser feliç tenint algú especial al costat... Tinc massa ganes de tornar a sentir-ho...

Doncs bé, aquí acaba tot, un any després decideixo tirar la tovallola, decideixo deixar de banda aquesta historia tan estúpida i tan irreal... No tinc massa idea de com tancar això, així que... Ho faré de la millor manera possible.

Gràcies imbècil!

Una abraçada i un petó valent de la noia que no es treia les ulleres de sol, que no podia dir tres paraules seguides sense posar-se vermella o tremolar-li la veu.
Sigues molt feliç!

Inés (:

P.D.: (sento si la meva P.D. no és tan original com la teva, hahahaha. Si mai em veus o mai vols parlar amb mi, fes-ho, estaré encantada de parlar amb tu.)